sábado, 17 de diciembre de 2011

Com sobreviure al carrer: Fundació Arrels

Neus t'escric tard i per segon vegada ja que la primera no sé que he fet).
Com a memebre més del teu grup he cregut convenient participar en la teva entrada doncs he quedat gratament sorpresa de la labor d'arrels.
Arrels com a fundació privada que és esta supensionada per donacios dels socis, aquestes donacions som emprades de diverses maneres totes elles de formes molt optimes. Arrels s'encarrega del acompanyament dels indigents a la vegada que cobreix les necessitats bàsiques d'aquests com poden ser menjar, sostre o abric.
Treballa tot un equip multidisciplinar i les seves funcions són tan diverses com les necessitats que localitzen. Ajuden tant a la gent que no vol continuar al carrer com aquella que continua vivint-hi ja que no s'ajusta a els requisits demanats pel centre (com continuar amb el consum d'alcohol o drogues).
En general i parlant per totes tres hem quedat molt sorpreses, però també hem tingut algun que altre dubte, així cm com és que l'estat no ha dissenyat un pla similar i eficient com aquest? Acàs e 4rt món no és un problema real i vigent en la nostra societat?

martes, 15 de noviembre de 2011

La mitad de los indigentes de Barcelona sufre algún trastorno mental



Per tal de veure complementada la reflexió del passat dia adjunto una noticia del diari 20 minutos publicada el 25-02-2010.
Crec que és molt important que ens aturem a pensar sobre les conseqüències que produeixen viure al carrer, més enllà del topic “si viu al carres és perquè ell/ella ha escollit aquest estil de vida”. Doncs m’agradaria saber amb exactitud quantes persones han decidit viure al carrer i quantes són fruit de l’exclusió social.
Així doncs quan parlem d’exclusió social dins d’aquest context estem parlant no tan sols d’alcohòlics i toxicòmans (i dels que algú, malauradament, podria dir “que s’ho han buscat ells”) estem parlant de gent amb trastorns psiquiàtrics i que per diversos motius (com podria ser falta de recursos o desemparament per part dels familiars) s’han vist obligats a viure al carrer.
Simplement dir que ÉS MOLT FORT, és molt fort que no s’estigui donant ajuts a persones que NO VOLEN viure com viuen, no tan sols això que viuen angoixats, temorosos, passen gana, passen fred i es continua sense dóna’ls-hi l’ajut pertinent.
La mitad de los indigentes de Barcelona sufren trastornos mentales y el 45 por ciento son alcohólicos o toxicómanos, según el estudio que ha presentado la Fundación Jaume Bofill y la Fundación Sant Joan de Déu sobre el estado de salud y la atención sanitaria a las personas sin hogar.
Uno de los autores de estudio, el antropólogo Joan Uribe, ha aclarado que "la mayoría" de los trastornos que sufren estas personas son "estrés, angustia y ansiedad, producto del hecho de vivir en la calle, dormir mal y pasar miedo". En su opinión, un alto porcentaje de las enfermedades mentales que padecen los indigentes se desarrollan durante el tiempo que están viviendo en la calle ya que las circunstancias propias de este tipo de vida comporta un riesgo muy alto de sufrir trastornos mentales.
Concretamente, tres de cada cuatro indigentes corren riesgo de sufrir una enfermedad mental y el porcentaje es un poco mayor entre las mujeres que entre los hombres. "No hay que caer en tópicos y pensar que todos los indigentes son locos o drogadictos", ha subrayado el director de la Fundación Jaume Bofill, Jordi Sánchez, que ha aclarado que "las personas acaban en la calle por rupturas en su cadena de vida, por causas laborales o familiares, o por tropezones puntuales, y los transtornos mentales y las toxicomanías, en general, aparecen después".
No obstante, el estudio detecta entre los indigentes un porcentaje de enfermedades mentales muy superior al de la población en general, por lo que Uribe ha alertado de que "existen necesidades que los servicios sanitarios no están cubriendo". "Este vacío" provoca "casos puntuales muy graves", y el trabajo de campo ha detectado "personas que han manifestado necesitar tratamiento para tratar el SIDA o la diabetes y que afirman que no toman medicación", según Uribe.
Según este estudio, que utiliza datos recogidos entre abril y junio de 2008, en Barcelona hay 1.800 personas sin hogar, una cifra que incluye a los individuos que viven en la calle, los que residen en centros públicos o privados, los que habitan en barracas y los que han sido acogidos temporalmente por amigos o familiares.
Los autores del estudio han entrevistado a 611 personas representativas de los diferentes perfiles y han detectado que la cifra del mujeres es de sólo el 12,3 por ciento. El 61 por ciento del total llevan menos de tres años en la calle y el 27,6 por ciento menos de tres meses, por lo que su situación no se ha "cronificado" y "todavía se puede hacer algo".

sábado, 12 de noviembre de 2011

Cosas que pensamos



A continuació us mostraré un manifest estret del blog "con cartones por la calle" en ell hi escriuen voluntaris/usuaris i treballadors de l'associació arrels (de la qual parlarem en la nostra exposició) espero que ho trbeu interesant.




· El derecho a una vivienda digna no se regala: se tiene.
· Nadie ten dría que hacer “méritos” para disfrutar de un hogar.
· Miles de personas mal viven todos los días en la calle.
· En Barcelona, la Administración las plazas que ofrece a los “indigentes”, en total, no llegan a 500 .
· Está claro que quien no corre vuela: Te tienes que ganar la plaza.
· Y si no cumples el perfil o no cumples la norma… ya sabes…
· ¡Y encima tenemos el “morro” de decir que ellos (los llamados indigentes) quieren vivir así…!

viernes, 11 de noviembre de 2011

Vagabundos: los bajos fondos de la ciudad. Callejeros

http://www.youtube.com/watch?v=RbusR1tswlA&feature=player_embedded


Benvinguts/des al meu blog; al ras pretén apropar-nos a la vida de les persones sense llar, apropar-nos al seu dia a dia, entendre les causes que els ha portat a fer-ho i crear un punt de vista crític davant d’aquest problema.
Us deixo aquí un fragment d’un vídeo per tal de poder  fer-se una idea de les causes que porten a molta, moltíssima gent a fer del carrer casa seva.
Des de la meva perspectiva hi han tres punts claus que porten a viure al carrer, el primer les drogoaddiccions, el segon els trastorns psíquics i per últim però no per això menys important la pobresa extrema.
Crec que és necessari que ens plantegem si aquests tres eixos són relatius al individu en si o a la societat en general, amb això em refereixo a que tots tres tenen solucions però per motius X no es resolen. Acàs una persona amb una patologia psiquiàtrica com podria ser l’esquizofrènia no necessita ajuda per tal de poder portar la seva malaltia de la millor manera possible? No te l’Estat el deure de brindar ajuda a les persones més desfavorides? Una persona amb una addicció pot ensortir-se’n tot i no tenir estabilitat econòmica? No es podria combatre la pobresa extrema en un país desenvolupat com el nostre?
Són molts els interrogants que giren entorn a aquest tema,no us sembla increïble que en el nostre país hi hagin més de 20 mil persones vivint al carrer? És problema del sistema? De la societat? Del govern? Si gairebé totes aquestes persones viuen al carrer a causa d’un denominador comú, no és poden TROBAR solucions per resoldre-ho?